SANT EUDALD, 11 DE MAIG
Eudald visqué en un moment de la història previ a la instauració de la Regla de Sant Benet de Núrsia (+547), de l’ora et labora. Amb l’imperi romà per terra, als territoris d’Europa regnava el desànim, la por pel desgovern, el caos per la falta de lleis i per la mancança d’aquells que les poguessin imposar. Amb tot plegat, la invasió de cultes forans, amb les seves religions, creences i sistemes de divinitats diverses, representen una interacció desafiant per a la fe cristiana. D’aquesta trobada en sortiran múltiples heretgies, com a desviacions del credo original, una de les quals serà l’arrianisme, contra el qual Eudald s’enfrontarà i pel qual donarà la vida, per defensar la fórmula amb què els cristians concloem totes les pregàries cristianes: «Gloria Patri et Filio et Spiritui Sancto». Podeu fer la prova i us adonareu, per exemple, que els Testimonis de Jehovà no són cristians, perquè són incapaços de resar el Glòria. Per tant, no reconeixent la divinitat de Crist s’autoexclouen del símbol de Nicea i conseqüentment no són cristians, per molt que s’ho posin en el títol.
L’arrianisme fou un corrent religiós, que pren els seus orígens en Ari, prevere d’Alexandria d’Egipte, al segle IV. Aquest es va fortificar en negar la divinitat de Jesús com a fill de Déu. Una doctrina que fou condemnada al Concili de Nicea (325dC), després de la qual perdé predicament a l’orient, però continuà ben viva a l’occident; amb molta força entre els pobles germànics, més donats a afirmar la humanitat de Crist que no pas la seva divinitat. Per això la fórmula per la qual dóna la vida Eudald resulta ser precisament aquella que posa al mateix nivell tant Déu creador, com l’Esperit vivificador, com el Fill, encarnat en Jesús de Natzaret, fet home en tot com nosaltres, llevat del pecat.
En efecte, l’arrianisme negava la naturalesa divina del Fill. El sil·logisme d’Ari deia: «el Pare no pot ser igual al Fill, com afirma el dogma de la Trinitat, en tant que Aquest no és de la mateixa essència que aquell, i no és de la seva mateixa essència perquè no és etern, ja que va ser engendrat pel Pare. Com que es tracta d’un engendrat, té origen i, per tant, la seva existència està acotada en el temps. No és, doncs, d’essència divina. Si hagués estat de la mateixa essència del Pare, seria diví i no estaríem davant d’un déu sinó davant de dos: el Pare i el Fill.»
El primer que s’ha de dir, en aquesta controvèrsia, és que no és la mateixa lògica i forma de pensar la de Déu com la dels homes. El principal defecte de l’arrianisme, com de totes les heretgies, és que se’ls pot aplicar aquella dita del mateix Crist, quan diu a Pere: «Mt 16,23 No veus les coses com Déu, sinó com els homes.» El relat teològic s’orienta precisament per intentar pensar i veure les coses des del punt de vista de Déu. Hi ha aspectes en la revelació cristiana que a ningú no se li podrien haver acudit, sinó a Déu mateix, com és que el Verb etern vingués a fer estada en la humanitat per tal que pogués compartir la mateixa vida de Déu. Repeteixo, a ningú no se li podria haver acudit, sinó a Déu mateix, que ens ho ha comunicat per revelació. És a dir, s’ha comunicat ell mateix a nosaltres: no tan sols una veritat o una altra sinó que Déu no té res més a dir als homes sinó la seva pròpia identitat.
En teologia no s’utilitzen les fórmules «no pot ser» o «impossible» perquè «Mc 14,36 – Lc 18,27 allò que és impossible als homes, és possible a Déu.» Més aviat, quan es parla d’aquesta manera s’està afirmant l’intent de superposar una filosofia forana a la pròpia intenció divina, que la teologia intenta escatir i dilucidar.
Eudald va donar la vida per defensar la divina humanitat de Crist, un onze de maig del 581 dC; la mateixa data que la insigne vila de Ripoll celebra la seva festa major. La setmana anterior es col·loca el seu preciós reliquiari al presbiteri major, al costat de l’altra peça rutilant: el mosaic de Maria, Mare de Déu, Theotokos, ofert per Lleó XIII en ocasió de la restauració de l’església del monestir de Ripoll, bressol de Catalunya.
Salut i benedicció als ripollesos, que senyorialment celebren la seva festa patronal, que guarden les essències de la nació catalana, protegits per la presència d’Eudald, impulsor de la fe malgrat les adversitats i advocat tant per als dubtes teològics, com per la guarició del mal d’orella, mal de cap i protector de les embarassades, que acudeixen al patró de Ripoll per tenir un bon part i li diuen: «en memòria dels tres claus que enfonsaren en el cap de sant Eudald i de l’espasa que li traspassà el cor, reso el parenostre, l’avemaria i el glòria.»