Plaça de l’Abat Oliba s/n - 17500 Ripoll+34 972 704203informacio@monestirderipoll.cat

La Trinitat: misteri no tant per entenre com per viure

S’explica la història de sant Agustí, un gran filòsof i teòleg. Caminava encaboriat en la doctrina de la Santíssima Trinitat per veure com es podia comprendre un Déu en tres persones i ser capaç d’explicar-se lògicament. Un dia, passejant per la vora de la mar, allà a Hipona, quan tot d’una, va veure un nen petit jugant a la sorra, fent el seu castell. L’infant corria a la mar amb un tassó, prenia l’aigua salada i la tirava en el forat que havia fet. Una vegada i una altra. Agustí que li demana: «què estàs fent?» El nen respon: «doncs està molt clar: vull buidar la mar tirant l’aigua en aquest forat», li respongué el nen. «Això és impossible!» digué el teòleg Agustí. «És tan impossible –li contestà el noi- com pensar que amb la teva petita intel·ligència, pots comprendre el misteri de la Santíssima Trinitat.» I en aquell mateix instant, l’infant desaparegué.

La doctrina sobre la relació interna que mantenen el Pare, el Fill i Esperit Sant, de tal manera que cadascun d’ells és complet i igual a Déu, no essent tres déus sinó una sola substància, no pot ser plenament comprès per la ment humana. És un misteri a contemplar i, sobretot a viure, a partir de la Revelació que hem conegut per Jesucrist i la Tradició de l’Església. Per això no hem d’esperar que les Escriptures (Jn 3,16-18) ens donin una presentació clara i acabada de la doctrina de la Santíssima Trinitat.

La doctrina de tres persones en un sol Déu no està explicitada tal qual en l’Escriptura, a l’igual que el terme «Trinitat». Els primers cristians van arribar a aquesta doctrina quan aplicaven i desenvolupaven la Revelació de Déu que havien rebut en la fe. Jesús, el Fill, va parlar sobre el Pare que el va enviar, i sobre l’Esperit Sant, que ell ens donava. Va dir que el Pare li havia donat al Fill tot el que era i tenia i que, al seu torn ha donat l’Esperit Sant, tot el que ha rebut del Pare. Veiem aquí la unitat de voluntat entre les tres persones divines.

En la història de la salvació, atribuïm normalment la creació al Pare, la redempció al Fill i la santificació de l’Esperit Sant. No obstant això, tot i que són diferents com a persones, ni el Pare ni el Fill ni l’Esperit Sant mai no existeixen o actuen en forma aïllada de les altres dues persones de la Trinitat. A l’igual que Agustí, potser no entendrem molt bé el «com» de la Trinitat, però en canvi, serà molt important entendre els perquès.

Per què Déu ens revela aquest misteri de la naturalesa del Ser Suprem? La importància d’aquesta doctrina resideix el fet que hem estat creats a imatge de Déu. Per tant, com més comprenc Déu, més m’entendré a mi mateix. «Si el comprens, no és Déu. Si és Déu, no el comprens».

Les persones sempre tracten de ser com el déu que adoren. Les persones que adoren a un déu guerrer tendeixen a ser violents i guerrers. La gent que adoren un déu del plaer, es troben sempre a la recerca del benestar. Les persones que adoren un déu de la ira i de la venjança, tendeixen a ser venjatius. I aquells que adoren un déu d’amor u de perdó, tendeixen a ser amorosos i compassius. Com és Déu, se li identifiquen els seus fidels.

A Raimon Panikkar li agrada parlar de la divinització de l’home i reconeix que: «Jesús ha experimentat aquesta unió radical amb la font que li dóna la vida, a la qual dóna el nom familiar d’abba – papa. Aquí rau el sentit de la unió eucarística. És evident que hi ha un sol Fill, Jesucrist, però tot cristià està cridat a fer l’experiència, a través de l’Eucaristia, no necessàriament de la comunió, de ser plenament un mateix en la mesura que participa del misteri del Fill.

Si això no s’arriba a apreciar d’una forma experiencial, el nostre cristianisme no serà gaire més que una indoctrinació més o menys interessant; però haurem perdut l’arrel vital que ens ha de sostenir com a cristians. Crist, com a mediació, no tant com a intermediari, és capital en aquesta experiència de Déu. […]

Una certa tradició cristiana políticament dominant ha tingut sempre por de la divinització, perquè sota un pressupòsit tota divinització és aberrant. Tal vegada és per això que molts cristians temen poder arribar a l’ex-paciència de la unitat no-dualista, és a dir, trinitària amb el Pare, l’origen i la font de l’Ésser».

Del llibre “Déu per a pensar” que podeu demanar a l’adreça-e

MENU