El claustre
El claustre de Santa Maria de Ripoll és un espai trapezoïdal, unitari i harmònic, que comunica les principals dependències del monestir. La galeria romànica –la nord– amb arcuacions decorades amb bells capitells figuratius i vegetals, no és gaire posterior a la portalada monumental. La resta de galeries incorporen ja un llenguatge plenament gòtic, com ho palesen els excepcionals capitells de l’ala est. En aquest mateix període, al tombant del segle XV, es basteix el pis superior, conclòs al XVI.
El claustre és l’espai que vertebra el conjunt de les dependències monàstiques més lligades a la vida comunitària. Així, a través dels passadissos del claustre es comunicava l’església, on els monjos es reunien per resar l’ofici litúrgic vuit vegades al dia, amb la sala capitular i el dormitori –a Ripoll situats a l’ala oriental– o el refectori, en aquest cas a la galeria meridional. Eren també espais d’esbarjo i d’oració, alhora que desenvolupaven una funció litúrgica, ja que per les seves galeries circulaven les processons durant les grans festes del calendari religiós.
El claustre de Ripoll, de planta trapezoïdal, està format per quatre galeries amb arcs de mig punt que recolzen sobre dobles columnes, amb àbacs i capitells decorats, que reposen damunt d’un sòcol. Sobre aquest nivell s’alça un pis superior que segueix l’estructura i decoració del nivell inferior. Les parts més antigues –sectors puntuals dels murs de tancament de les galeries est, sud i oest– daten del segle X i foren aixecats sota l’abadiat d’Arnulf (949-970) i els seus successors Guidiscle (970-979) i Sunifred (979-1008).
De les quatre galeries, la més antiga i la que marca el programa estructural de tot el claustre, és la septentrional, paral·lela a les naus de l’església, bastida a la segona meitat del segle XII, moment en què es renova bona part del mobiliari i aixovar litúrgic de l’església. Es construeixen aleshores les arcuacions que reposen sobre dobles columnes amb àbacs i capitells profusament decorats amb elements vegetals, animals i antropomorfs, que enllacen amb l’estil i els motius de la portalada i el repertori iconogràfic dels tallers rossellonesos. Els capitells de marbre blanc destaquen sobre els fusts rogencs de pedra del Montseny i marbre de Gualba, tot creant un bell joc cromàtic. La datació de la galeria queda confirmada per l’efígie de l’abat Ramon de Berga (1172-1205) esculpida al pilar nord-oriental. Al segle XIV es reprengueren les obres del claustre. L’abat Galceran de Besora (1380-1383) impulsà la construcció del pis superior de l’ala septentrional, damunt de la galeria romànica. S’utilitzaren elements prefabricats procedents dels tallers de pedra de Girona: columnes coronades per capitells amb un doble nivell de fulles que responen als models estandaritzats d’aquests obradors.Durant l’abadiat de Ramon Descatllar (1384-1408) es bastiren les tres galeries restants de la planta baixa. Així cal destacar l’excel·lent factura d’alguns capitells figuratius de la galeria de llevant –la que dóna pas al dormitori i a la sala capitular– on intervingué mestre Colí. Coneixem els noms d’altres escultors contractats el 1390 per a l’ala sud: Pere Gregori de Perpinyà i Jordi de Déu, i per a la de ponent el 1401: Pere Torra, picapedrer, i Guillem Barrera i Francesc Joan, que treballaren sota la direcció del mestre d’obres Pere Mieres.
Les obres del pis superior devien patir una aturada al segle XV, degut molt probablement al fort terratrèmol de 1428. Les galeries de llevant, la meridional i la de ponent es conclouen vers el 1510, tot seguint els models sorgits dels tallers gironins, utilitzats a l’ala de llevant. El conjunt d’aquest pis alt respira una unitat i harmonia singular.
Els estralls provocats per la invasió dels francesos el 1794, l’exclaustració i la crema de l’església afectaren greument el claustre i les tombes comtals que hostatjava. El febrer de 1847 s’ensorra la galeria oriental. Es fa necessària la restauració que es du a terme de manera pràcticament paral·lela a l’església (1886-1907) i que seguirà els mateixos criteris homogenitzadors. Així, els murs foren coberts per una capa de ciment pòrtland que unificà el parament i amagà l’aparell original. No va ser fins la intervenció conclosa el 2011, realitzada amb el finançament del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, que es recuperaren els murs interiors i es van descobrir els accessos a les dependències monàstiques medievals i modernes. Això va permetre datar amb més seguretat l’evolució constructiva del claustre i l’església. Entre les troballes cal destacar tres obertures, probablement la porta i les finestres de la sala capitular a l’ala est, unes finestres bífores aparedades d’època preromànica i un timpà amb la imatge fragmentària de la Mare de Déu, d’estuc, que coronava la porta del refectori, de la segona meitat del segle XIII, ambdós a l’ala sud.
