Plaça de l’Abat Oliba s/n - 17500 Ripoll+34 972 704203informacio@monestirderipoll.cat

Esperança, per donar vida als anys

L’apòstol Pere demana «1Pe 3,15d’estar sempre a punt per donar resposta a tothom qui ens demani la raó de l’esperança que tenim.» (1Pe 3,15-18) Viure en cristià és viure amb esperança i viure de l’esperança. Tanmateix, no podem dissimular que a voltes ens costa, que ens pot semblar impossible viure amb genuïna esperança. Els cristians, com tothom, sentim els embats de les forces del mal en aquest món desgavellat: les injustícies, les lluites d’interessos, els egoismes excloents, les guerres i les morts violentes, la insolidaritat entre els pobles i tot el reguitzell de mals amb els que vulgueu descriure les doloroses contradiccions del nostre món, del nostre poble, de la nostra família. Afegim-hi els mals interiors de cada ú: les pròpies febleses, contradiccions i pecats, les incerteses i foscors, els mals físics i morals propis i els de les persones que estimem. I afegiu-hi encara els mals que semblen venir de l’atzar com a conseqüència d’espantoses catàstrofes naturals incomprensibles, de situacions totalment inesperades. I finalment, la mort, que inevitablement ens empaita a tots, sempre intempestiva, sempre inexplicable. Podem encara tenir esperança? No és tota esperança només il·lusió i autoengany? No és tota existència un absurd, una «passió inútil»?

            Viure en cristià és viure d’esperança. Segurament que el que més podria caracteritzar l’actitud existencial del cristià seria l’audàcia en afirmar que, vivint en el món en què vivim, podem viure positivament amb esperança. Pau va encunyar una expressió paradoxal: «Rm 4,18Spes contra spem», que bé podríem traduir com «esperar contra tota expectació, contra tota esperança», on el motiu d’aquesta «esperança desesperada» no és altre que la resurrecció paradoxal del Crist.

Jesús és l’home en qui la gràcia salvadora de Déu es féu present entre nosaltres, experimentà com nosaltres l’absurditat, la contradicció i la inutilitat d’una existència humana que acabà en la mort més injusta, més intempestiva, més inexplicable. I tot i això, Déu el ressuscità, que vol dir que Déu declarà que la seva existència, que acabà com la de l’home més desgraciat, no havia estat absurda ni inútil, sinó que cobrava plenitud de sentit en una nova vida de comunió plena, definitiva, indefectible amb Déu mateix. Això és el que creiem, això és el que celebrem quan celebrem la Pasqua. I aquí rau l’últim motiu de la nostra esperança.

Acaba el mateix apòstol Pau: «Rm 8,24Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? 25Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.» El cristià és aquell que posant la seva confiança en allò que no veu, però que creu profundament, la resurrecció de Crist, és capaç d’organitzar la seva vida en coherència amb la vida que brolla de l’Evangeli.

En aquest sentit, que boniques apareixen aquestes paraules de Charles Chaplin, en el moment culminant de la seva vida!

«He perdonat errors gairebé imperdonables;

He provat de reemplaçar persones irreemplaçables i d’oblidar persones inoblidables.

He actuat per impuls i reacció.

He estat decebut per gent que mai no m’ho hagués pensat,

però jo mateix també n’he decebut d’altres.
He sostingut persones en moments difícils. He rigut quan no calia. He fet amics eterns.
He estimat però també m’he sentit rebutjat d’altres cops.
He estat estimat i alhora no he sabut estimar. He cridat i saltat de tanta alegria.
He viscut d’amor i he fet promeses eternes, però se m’ha trencat el cor tantes vegades!
He plorat escoltant música o mirant fotos.
He trucat algú tan sols per sentir una veu, m’he enamorat d’un somriure.
A voltes, he pensat que em moriria de tanta nostàlgia.

He tingut por de perdre algú molt especial, que al final  he perdut.

Però he sobreviscut, i encara visc! I de la vida, encara no en tinc prou.

I tu tampoc no n’hauries de passar. Viu!
El que val la pena de veritat és lluitar amb constància,

abraçar la vida i viure amb passió, saber perdre amb classe

i vèncer amb atreviment i gosadia, perquè el món pertany als qui s’atreveixen.

La vida és massa gran per deixar que sigui insignificant.

 

Demanem-ho a l’Esperit Sant, perquè vingui a fer estada en el nostre cor.

 

Del llibre «Déu per a pensar» ja disponible

MENU