NECRÒPOLIS MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

Eren llocs rellevants des d’un punt de vista religiós i cultural, motiu pel qual sovint es situaven prop de construccions religioses, amb l’objectiu de realçar la seva sacralitat. Aquesta connexió d’espais reflecteix el profund significat espiritual que es donava a la mort durant l’edat mitjana.

El monestir de Ripoll n’alberga una, que es troba situada al subsòl de la capçalera de l’església, entre l’absis central i el braç oriental del transsepte. És un jaciment format per 65 sepultures d’estil paleocristià i altmedieval, de tipologies molt diverses: sepulcres realitzats amb lloses de pedra, fosses, túmuls i sarcòfags, alguns d’ells antropomòrfics.

Els primers treballs vinculats amb el descobriment de la necròpolis daten a finals de l’any 1968. La possible existència d’una cripta amb relíquies havia generat rumors i llegendes que van despertar l’interès dels vilatans ripollesos per buscar-la. Un grup de persones aficionades a l’arqueologia, residents del poble, van descobrir una finestra a ras del sòl de l’exterior del monestir, sota del paviment actual de l’absis major de l’església. En entrar per la finestra i començar a excavar, varen trobar una sepultura primitiva feta per lloses de pedra i un sarcòfag antropomorf realitzat amb el mateix material.

La importància d’aquestes restes materials varen alertar als estudiosos, que es varen posar en contacte amb l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona, per tal d’iniciar un seguit d’excavacions sistemàtiques que posessin en valor la riquesa patrimonial de la troballa. La campanya arqueològica es va realitzar en cinc etapes diferents que es van dur a terme entre els anys 1969 – 1976.

El més antic és d’època paleocristiana, d’entre els segles VI i VII, on s’hi observen tombes de fossa i tombes cobertes amb lloses de pedra. Aquestes podrien estar relacionades amb una antiga vila romana, sobre les quals s’hauria fundat el monestir. El segon nivell data d’entre els segles IX i X i es correlaciona amb la fundació del monestir en època preromànica. S’hi localitzen tombes antropomòrfiques esculpides completament en roca, amb una base que ressegueix la silueta del cap i les espatlles del difunt. El tercer i últim nivell, dels segles X i XI, està conformat per sarcòfags i túmuls o ossaris. Alguns d’ells van ser construïts, probablement, per albergar-hi restes de sarcòfags anteriors que s’havien malmès amb la construcció dels nous absis del segle XI.

La presència de les tombes a l’interior de l’església respondria a la campanya d’ampliació de la basílica que es va fer en època de l’abat-bisbe Oliba. Cal suposar que, en origen i com era de costum, les tombes s’ubicaven a l’exterior, darrere la capçalera preromànica del monestir. Amb l’ampliació de la basílica les sepultures varen quedar integrades dins de l’església, tot formant un nou espai funerari subterrani.
Així doncs, les excavacions no tan sols van posar al descobert l’antic cementiri, sinó que, a més, van permetre demostrar l’existència de la capçalera romànica i d’antics paraments de la basílica que l’abat-bisbe Oliba havia fet construir l’any 1032. En relació amb això, durant la quarta campanya arqueològica, es va comprovar que la paret de la basílica no tenia fonaments i descansava directament sobre la roca natural. Per aquest motiu, es va deduir que el nivell del creuer al segle XI era pràcticament el mateix que l’actual, fet que evidencia que la cripta no podia haver existit en aquesta zona de l’església.

Finalment, entre l’octubre i el desembre de l’any 2013, es va realitzar una intervenció per restaurar les restes arqueològiques i els paraments del subsòl. D’aquesta manera, la necròpolis va quedar oberta al públic i ha passat a formar part de la visita cultural del monestir, esdevenint una mostra més de l’esplendor del seu passat artístic.