L’abat Oliba
La figura de l’abat Oliba (1008-1046) ressegueix d’un cap a l’altre la història del monestir a la primera meitat del segle XI. L’actual església abacial n’és el record més perdurable. Oliba era fill dels comtes de Besalú i Cerdanya Oliba Cabreta i Ermengarda, i besnét de Guifré el Pelós.
El jove Oliba havia estat destinat pels seus pares a seguir la carrera política i militar i va rebre en herència el Ripollès i el Berguedà, on exercí de comte, però el 1003 va decidir fer-se monjo i ingressar al monestir de Ripoll. El seu parentiu amb la família comtal i les seves dots de govern, expliquen que el 1008 fos escollit abat, al mateix moment que també n’esdevenia de Sant Miquel de Cuixà. I finalment que el 1017 fos nomenat bisbe de Vic.
Home culte i emprenedor, ben relacionat amb els poders de l’època, conseller d’Ermessenda de Carcassona, se li reconeix un paper pacificador clau en aquells anys tèrbols gràcies al seu fort ascendent sobre les famílies comtals i els principals llinatges aristocràtics. Va ser un zelós defensor dels béns i els drets de Ripoll, Cuixà i la mitra vigatana. Presidí i convocà sínodes on es van proclamar els primers estatuts o constitucions de Pau i Treva i va tenir un paper molt actiu en la repoblació de la Marca o frontera amb Al-Andalus. Molts dels monestirs catalans i de més enllà el van tenir com a pare espiritual. A ell es deu la fundació del priorat de Santa Maria de Montserrat vers el 1023. També va tenir una intervenció molt destacada en la fundació de Sant Martí del Canigó, Sant Pere de la Portella i Sant Miquel de Fluvià.Viatjà almenys dues vegades a Roma, el 1011 i el 1016, d’on portà relíquies i butlles. Hom creu que aprofità aquestes anades per contractar mestres d’obra del nord d’Itàlia, que foren els introductors a Catalunya de l’estil romànic llombard. Va promoure la renovació de l’església abacial de Ripoll seguint aquesta nova manera de construir, un extraordinari edifici amb un transsepte molt desenvolupat on s’obren set absis i que ell mateix va consagrar el 15 de gener de 1032. La seva condició de literat i amant de les lletres també es va deixar sentir a l’escriptori monàstic. Oliba hi reuní alguns dels millors copistes i il·lustradors del seu temps, autors de magnífiques bíblies. Va morir a Cuixà, on va ser enterrat.
