Plaça de l’Abat Oliba s/n - 17500 Ripoll+34 972 704203informacio@monestirderipoll.cat

L’esquirol i el mussol de Cinquagesma

Era un radiant matí de diumenge i la mare entra al dormitori del fill i el crida: «Bon dia, fill. Va que ja és hora de llevar-se i d’anar cap a missa!» En Quim mormolla sota dels llençols fent el mandra i li contesta remugant: «no hi vull anar! I mira, et donaré tres raons per les que no hi vull anar. La primera és perquè avui estic cansat. La segona, perquè allí m’hi avorreixo molt. I la tercera perquè, mira, avui no en tinc ganes!» Amb això, la mare li respon: «Doncs, ara jo et donaré tres raons per les que sí que has d’anar a l’església aquest diumenge. La primera, perquè és la teva obligació. La segona perquè tens quaranta-un anys i la tercera, perquè tu ets el rector de la parròquia.»

Aquest diàleg el podríem haver trobat en boca d’algun dels apòstols de Jesús, poc després de la seva resurrecció, un apòstol o un deixeble qualsevol, com nosaltres. Pensem per un moment en els temps de persecucions, durant els tres primers segles, de conflictes i de discussions, a l’entorn de la fe i del Credo. Pensem que el nostre símbol de la fe es va quallar al quart segle! Segur que pel camí cadascú havia d’anar fent el seu procés, el seu camí. Pensaments, dificultats, la vida que es complica, desenganys. Res, que qualsevol tindria la seva excusa per deixar la fe per un altre dia. I no és això el que fa molta gent, quan diu que a missa ja hi aniré un altre dia, que avui no em va bé, que ara no en tinc ganes, que avui no toca, que si sabéssim de veritat tot el que els mitjans de comunicació diuen, etc. Tothom té una bona excusa per a no anar missa, per no batejar els fills, per no casar-se per l’Església. Però certament que no és el mateix. Les decisions i les opcions de la vida ens van situant i definint de tal manera que, com les vies del tren, comencen a sortir juntes però a poc a poc es van separant i una acaba a París i l’altra a Roma.

Pensem per un moment en les nostres famílies, per qui preguem en aquesta missa dedicada a l’Esperit Sant. Volem el millor per als fills, per als néts, fins i tot per als amics, familiars, coneguts. Segur que fins i tot portem en el cor algun malalt o ingressat en aquests darrers temps. Com apreta la fe, quan la vida se’ns apareix feble i fràgil! ¿I si ara fos el moment exacte en què decidim si volem ser feliços o no ser-ho, d’emprendre el camí de la vida o de la mort, el camí de l’amor o de l’odi? Sabem que de l’amor a l’odi només hi ha un pas. I si fos ara, avui, el moment de triar entre viure amb una família on ens estimem, ens comprenguem, ens acceptem i ens perdonem; o bé viure en una família on cadascú vagi a la seva, on ens passem comptes, on sempre l’un vulgui tenir raó sobre l’altre?

Doncs bé, aquest moment ha arribat. Avui, diada de la Pentecosta, triem, per la nostra Confessió de fe, per la recepció de l’eucaristia; perquè els nens, en aquest dia, reben també el Cos de Crist, espiritualment, mentre es preparen per a la gran festa de l’eucaristia, que és el Corpus Christi. Perquè ens disposem a renovar en nosaltres l’Esperit Sant de Déu, a l’igual que els apòstols, avui és el dia en què decidim d’agafar el camí del bé, de la veritat i de l’amor, passi el que passi, amb l’ajut de l’Amor i de la Gràcia de Déu, donada en l’eucaristia, que alimenta el nostre cos, i per l’Evangeli, que forma la nostra ànima. Només a partir del nostre compromís personal, només a partir de la conversió del cor de cadascú, pot avançar i vèncer, finalment, el Regne de Déu, al que hem estat convidats a participar.

Una vegada, un esquirol va preguntar al savi i vell mussol que quan pesava un floc de neu. No-res, va respondre-li. Aleshores l’esquirol va començar a comptar el nombre de flocs que s’anaven posant a la seva branca. Ja anava més enllà dels tres milions quan, aleshores, la branca es van vinclar i va llençar amb violència la neu i l’animaló, tots a terra. «Això ha estat un munt de no-res», espetà foteta l’esquirolet.

El mateix passa amb les nostres accions de cada dia, des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, estem en la presència de Déu, quan treballem, estudiem, ens divertim, juguem, estem en família o en la intimitat de casa nostra, estem en la mateixa presència de Déu i és amb el seu Esperit que aconseguim de viure en la veritat, en el bé i en l’amor. És així com es construeix i avança el Regne de Déu que ja ha estat inaugurat en nosaltres.

Demanem-li, doncs, a l’Esperit Sant, que vingui del cel al nostre pit i encengui la flama del seu amor. Veniu Esperit Sant, veniu!

[Del llibre “Déu per a pensar”, que podeu demanar a jordi.castellet@guifi.net]

MENU