Plaça de l’Abat Oliba s/n - 17500 Ripoll+34 972 704203informacio@monestirderipoll.cat

Marqueu un doble SÍ

Doneu sempre gràcies a Déu. Hi havia una dona, tota petita ella, ja vella, que cada dia pel matí sortia per la porta de davant del jardí de casa, alçava les mans i cridava: «Lloat sigui Déu !» El seu veí, entre sorneguer i agnòstic, s’apressava a fer el mateix gest i cridar per contrariar-la: «Déu no existeix!» Els dies, les setmanes i els mesos passaven. Un dia, la dona surt de casa seva i crida ben fort: «Lloat sigui Déu! Avui us vull demanar per mi, perquè no tinc aliments a casa i m’estic morint de fam!» Aquell mateix migdia, quan la dona va sortir a prendre el sol, hi havia dues grans bossades de queviures. «Lloat sigui Déu!» va tornar a exclamar la velleta. El veí, més enfadat que mai, li va replicar: «Déu no existeix. Sóc jo qui he comprat aquests aliments.» A la qual cosa, la doneta exclama: «Lloat sigui Déu, que fa meravelles: m’ha portat el que necessitava i ha fet que el diable pagui el compte!»

No és en va remarcar que la paràbola dels dos fills, el qui fa la voluntat del pare i el que no (Mt 21,28-32), està situada en un context polèmic i, fins i tot, perillós. Primer de tot, convé notar que l’evangeli de Mateu retrata el conflicte entre Jesús i les classes dirigents: els fariseus, sacerdots i herodians. Jesús ha entrat a JerusalemMt 21 per encarar els fets de la passió. Allí els recrimina la seva negativa a participar en el regne de Déu. Ho fa, primer de tot, amb la paràbola dels treballadors de la vinya 20,1-16, afirmant que tot aquell que respongui a la crida de Déu, tindrà la seva justa i generosa recompensa. Enmig d’anuncis de la persecució que haurà de suportar i de la incomprensió dels deixebles, guareix els dos cecs de Jericó 20,29-34 indicant que els qui abans no hi veien, ara sí que hi veuen: els pobres i els qui no compten per a res en la societat humana. I a la inversa: els qui abans creien veure-hi, els fariseus i poderosos, passen a la ceguesa més absoluta, perquè no saben reconèixer Déu quan els passa pel davant. Purifica el temple21,12-17: els sacerdots «21,13han convertit la casa d’oració en una cova de lladres.» Rebrà aquí, Jesús, la sentència21,15. Ve el signe profètic, alhora que poderós, de la maledicció de la figuera que s’asseca 21,18-22: l’única vegada que Jesús maleeix i provoca la mort. Ell mateix havia dit als seus deixebles que no ho fessin mai Lc 6,28; Rm 12,14. Si aquí Jesús actua d’aquesta manera, és perquè té uns bons motius, i és que el que havia de ser el signe de la presència de Déu enmig de la humanitat, s’ha acabat convertint en el reducte fortificat de privilegis de la casta religiosa, política i econòmica. Tot contrari al regne de Déu. És aquí on cal situar la paràbola dels dos fills cridats a treballar al tros.

Deia Alfred Loisy (+1940) que «Jesús va venir a anunciar el regne i fou l’Església la que esdevingué.» La temptació de l’apalancament existeix tothora. El mateix papa Francesc (1936) deia en una de les seves primeres intervencions, abans del conclave del 2013: «L’Església està cridada a sortir d’ella mateixa i anar cap a les perifèries, no tan sols les geogràfiques, sinó les existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, les de la injustícia, les de la ignorància i prescindència religiosa, les del pensament, les de tota misèria. […] Quan l’Església no surt d’ella mateixa per evangelitzar, es torna autoreferencial i emmalalteix. Els mals que, al llarg del temps, es produeixen en les institucions eclesials tenen arrel d’autoreferencialitat, una mena de narcisisme teològic, purament ideològic i neuròtic. Aleshores, l’Església creu, sovint sense adonar-se’n, que posseeix una llum pròpia. Deixa de ser mysterium lunae i dóna peu a aquest mal tan greu que és la mundanitat espiritual, el pitjor mal que pot sobrevenir a l’Església, segons el savi De Lubac (+1991). No es tractaria sinó d’un viure per a donar-se glòria els uns als altres, la recerca de càrrecs, de reconeixements institucionals, del fer carrera a l’interior de l’organització eclesiàstica. Bo i simplificant –continua el papa Francesc- hi ha dues imatges de l’Església. La primera, la que existeix per a comunicar l’Evangeli, que surt de si mateixa, la “DV 1,1Dei Verbum religiose audiens et fidenter proclamans”. L’altra, l’Església mundana, que viu en si, de si i per a si. Aquesta ha de ser la clau per a les possibles reformes necessàries per a la salvació de les ànimes.»

No creguem que les paraules del papa Francesc van adreçades només a aquells que governen l’Església, que també, sinó a tot cristià i cristiana que, vulgui respondre als reptes ingents que s’abaten sobre el regne de Déu en la nostra societat. Cadascun dels fidels s’ha de convertir en un apòstol de Crist, que posi tot el que té, tot el que sap, tot el seu temps i tot el seu fer en bé de la voluntat de Déu, perquè siguem, cadascun de nosaltres, el qui respongui amb doble sí, a la pregunta del Senyor: «vols treballar al meu tros ?»ç

Del llibre “Déu per a pensar”. Demaneu-lo a jrdkst@hotmail.com

MENU