Plaça de l’Abat Oliba s/n - 17500 Ripoll+34 972 704203informacio@monestirderipoll.cat

Model d’esperança certa per a la nostra fe

Fou la Mariona Tresserra, de Torelló, la qui em va fer adonar que, en el prefaci de la molt catòlica festa de la Mare de Déu d’agost, apareixia l’expressió del títol. Maria, per la seva assumpció per Déu al cel en cos i ànima, anuncia que una de la nostra família ha estat redimida totalment i entera; tant en la seva dimensió espiritual, fàcil, com també en la seva dimensió material, difícil. Fins aleshores, el cos havia estat considerat com a escombraries, una pesantor difícil de portar, un llast per a l’ànima que es vol envolar cap al cel, cap a Déu. El malaguanyat professor Adolphe Gesché (1928-2003) de Lovaina, va escriure en el que deu ser el seu darrer article, com a testament vital i teològic, un article parlant de la «Invenció del cos pel cristianisme». En ell, ve a afirmar que el Déu de Jesucrist, més que ser Déu de l’ànima o de l’esperit és, sobretot, el Déu del cos, el Déu de la carn. Segons la lectura que es pot fer del Pròleg de Joan: «Jn 1,14El Verb es va fer carn i va venir a habitar entre nosaltres.»

Essent així que allò assumit per l’encarnació del Verb pot ser finalment redimit. La carn perd el seu to negatiu i pecaminós que un cert paulinisme li ha volgut donar. El cos ja no és sepulcre de l’ànima. Pel misteri de l’encarnació del Verb, Déu diu no definitivament al «soma sema» hel·lenístic. Al contrari, Déu crea la carn i la fa bona, perquè és motiu d’expressió i de comunió entre les persones, imatges de Déu, precisament a partir del seu cos, de la seva aparença carnal. Encara més, és la carn la que ressuscita en Crist, la que es fa present en la companyia de Déu. No sabem com serà aquesta resurrecció, només sabem que serem semblants a Déu, això sí en cos i ànima; tant en la nostra dimensió material com en la nostra semblança espiritual (Lc 1,39-56).

Per Maria, Jesús pot néixer en una carn com la nostra i no per abandonar-la o menysprear-la sinó per redimir-la. Qui en va parlar de manera molt eficient fou el papa Pius XII, en la seva encíclica «Munificentissimus Deus» de 1950, on va definir el dogma de l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel. No és ociós recordar que el terme grec «dogma» significa precisament «opinió». Per tant, el que fa el papa proclamant el dogma de l’assumpció no és inventar-se o produir res, sinó reconèixer que l’opinió general de l’Església, el sentit de la fe del poble cristià, sensus fidei fidelium, ja afirmava i reclamava el reconeixement de la Mare de Déu com a la primera rescatada integralment de la perdició en el pecat del món, després del seu fill Jesucrist, i de la seva ascensió al cel. En aquesta mateixa encíclica es recullen les opinions-dogmes d’alguns grans autors de la Tradició.

Diu Joan Damascè, des del segle IV: «Calia que aquella que, en el part, havia conservat la virginitat també, després de la mort, conservés incorrupte el seu cos. Calia que aquella que havia dut en el seu ventre, com un infant, el Creador, habités els llocs divins. Calia que aquella que el Pare havia fet la seva esposa s’estigués a les cambres del cel. Calia que aquell que havia vist el seu Fill a la creu i que havia tingut a la falda aquell que, veiés aquest Fill assegut a la dreta del Pare. Calia que Maria posseís el que és propi del Fill, i que totes les criatures la veneressin com a Mare i alhora serventa de Déu.»

Diu Germà de Constantinoble a Maria: «Vós, segons el que està escrit, us mostreu amb bellesa; el vostre cos virginal és sant íntegrament, és cast tot ell, és habitacle de Déu, de manera que també per tot això no pot convertir-se en pols; resta certament no transformat en quant persona humana, però és dut a la vida excelsa de la incorruptibilitat, viu i gloriós ja anticipadament, intacte, sense dany i partícip de la vida perfecta.»

Un altre autor antiquíssim assegura: «Aleshores, com a Mare gloriosíssima que és de Crist, Déu i Salvador nostre, que és el qui ens dona la vida i la immortalitat, té cos com ell ja eternament incorruptible i és vivificada per aquell que la va ressuscitar del sepulcre i la va fer pujar cap on ell era, en una forma amagada als nostres ulls.»

Tots aquests testimonis recolzen en els evangelis, com a fonament suprem. La Sagrada Escriptura ens posa al davant la Mare de Déu estretament lligada amb el seu Fill diví, de la sort del qual ella participa contínuament. Si bé és cert que el misteri de l’assumpció de Maria no apareix en cap evangeli canònic, sí que és relatat en «La llegenda àurea» de Jaume de Varaggio i es constitueix en sagramental medieval, representat en la diada d’agost a l’ínclita vila de La Selva del Camp. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

MENU